Origami - Imagiro

Em sembla que el premi Born de teatre, que acaba d'atorgar-se a Ciutadella el cap de setmana passat en la seva XXXIª convocatòria, malauradament és poc conegut dins la societat balear. És possible fins i tot que el seu escàs o nul ressò mediàtic en la premsa d'aquí, més enllà de l'atenció que hom li presta a Menorca, sigui una prova més per demostrar la inexistència de «Balears» com a realitat social, o si més no, cultural operativa. Si la comunicació cultural esdevé sempre prou difícil, a les illes Balears aquesta és un drama; es pot dir que no hi ha espai comunicacional que es pugui anomenar així, per molt que IB3 (a Menorca en tost de «la nostra», en diuen «la seva») ho vulgui.

Quasi un quart de segle de govern balear (açò sí: amb molt poca autonomia) no ha servit per crear els mínims circuits de normalització cultural. A l'Estatut de 1983, article 9, s'estableix per a les institucions d'autogovern l'encàrrec de promoure la participació de tots els ciutadans de les illes Balears en la vida política cultural, econòmica i social. I afegeix que aquestes institucions «igualment, orientaran la funció del poder públic en el sentit de consolidar i desenvolupar les característiques comunes de nacionalitat dels pobles de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, així com les peculiaritats de cada illa com a vincle de solidaritat entre totes aquestes». Encara que la redacció del text no és gaire afortunada, m'agradaria que aquest manament no desaparegués al nou Estatut que, mal estovat i tot, estan coent els forners de Madrid. Llevat dels intents iniciats en temps del Pacte de Progrés des de la conselleria de cultura, no hi ha hagut cap actuació institucional de gruix en aquest sentit. En açò, els molts governs de dretes que hem tingut no han fet basa. Tot d'una vull sortir al pas dels que em diran que les competències de cultura van ser transferides als Consells Insulars. És ver això, però també ho és que si cap competència havia de reservar-se l'executiu autonòmic, aquesta era la de fer possible la comunicació entre els pobles de les illes, el coneixement mutu del que es fa a cadascuna. És curiós: per conèixer les publicacions mallorquines i menorquines, menorquins i mallorquins podem trobar-les més o menys reunides a... Barcelona (!), gràcies a l'Espai Mallorca, una feliç iniciativa del conseller Damià Pons i el seu equip.

Tornant al Premi Born, un dels més ben dotats econòmicament de tot l'Estat (18.500E) per a premiar literatura dramàtica, enguany l'ha guanyat un text en català, cosa que no passava d'ençà del 2002, en què el va guanyar Un bou ha mort Manolete, de Llorenç Capellà. Una proposta teatral excel·lent que, per cert, encara no ha pujat als escenaris. Diuen que el compromís de producció que hi hauria pogut haver es va estroncar quan la dreta va tornar a ocupar el govern un any després. El compromís popular de l'autor va fer, probablement, que aquesta peça no agradés als populars que ens governen.

El guanyador d'enguany és Carlos Be [...], jove de 32 anys, nat a Vilanova i la Geltrú, autor amb més gruix d'obra narrativa que no dramatúrgica, encara que havia guanyat abans el Caja España de Valladolid amb Noel Road 25, un text que havia estat finalista en el Born del 2001, i que recentment ha estrenat a Barcelona Eloísa y el domador de mariposas, també seleccionada entre les finalistes del Born de 2001. En japonès, «gami» és 'paper' i «ori» ve a ser com 'doblegar'. Per tant, Origami -títol de l'obra guanyadora- vol dir 'papiroflèxia'. Tot en la vida presenta, com en un full de paper, dues cares. La veritat és doble. I el paper es pot anar doblegant i doblegant, i a cada nova realitat és possible trobar-hi un nou doblec. Tant és així que si al primer acte tenim un Origami (un llibre en forma de triangle equilàter 10x10x10 cms, una construcció artesanal de paper amb 242 cares), en el segon (de ritme més ràpid i sorprenent) hi haurà un Imagiro, essent que la «imagiració» tendeix a jugar de la banda de cadascú.

Dins una casa amb misteri propi de pel·lícula de Hitchcock, un personatge amb components autistes controla (possessió absoluta) i estableix dependències amb dues dones: Clàudia (mare d'Aldo i protectora seva amb una certa relació edípica) i Dora, criada que ha vingut a substituir-ne una altra, Dàlia, estranyament desapareguda. Aldo és fill d'un mestre d'escoles, que en temps de lleure fabricava ocellets, gòndoles, galls d'indi i granotes de paper,i que ha marcat d'una manera o altra les vides de tots. Ell és, doncs, el Sr. Wind, l'autèntic protagonista in absentia, el centre de les vides de tothom en aquell casalot, ja que tant Dora com Dàlia, com el mateix Aldo, han estat companys d'escola i han gaudit de l'obra del Mestre així també de l'art de la papiroflèxia -granotes de paper saltadores-. I la besada que Aldo va fer a Dora als cinc anys, aquesta li exigirà que la hi torni ara per restablir un equilibri trencat en la infantesa. La violació de l'adolescent no és tan significativa com el patiment de la infantesa, que la besada va saber guarir, sense bondat, però amb indiferència. Es venç el dolor afegint més dolor perquè el cos sentint les darreres punxades s'oblidi de les primeres? Què s'amaga dins la misteriosa cambra blanca d'accés prohibit, que fa cridar Dora al final de l'acte primer? És cert que el cos de Dàlia trossejat és al frigorífic per ser menjat a poc a poc pels dos habitants d'aquella casa, una casa en ordre on del carrer no hi entren ni diaris, ni música ni tabac, ni aire fresc...? O és ver que Dàlia va fugir amb Theo, deixant el seu promès amb un pam de nas? En Theo és el mateix Aldo? Però Dàlia, que no es va ofegar en el llac? Que pot ser que Dàlia hagi tornat just quan ja Aldo havia optat per Dora mentre Clàudia, en la disputa per l'amor de son fill, és derrotada per la dona jove i pel càncer que la rosega irremissiblement? En qualsevol cas, «la Dàlia va voler traspassar massa doblecs alhora. Va caure en la bogeria»... Aquests i altres interrogants deixen, tal vegada, entreveure la complexitat d'aquesta obra, que denota la maduresa d'una escriptura dramatúrgica que actua amb la precisió d'un rellotge, que crea el seu propi llenguatge (orig- inal, imagiRatiu), no deixa escletxes, presenta un ric univers simbòlic i condueix el lector / espectador de bota de bot (com una granota saltadora de paper) de plec en plec pel llibre. El llibre no conté cap història: sinó, talment un conte de Borges, milions d'històries. Tantes com possibles lectors. El llibre més important és el de la mateixa vida pròpia. I no es pot entendre res del que succeeix al món si no es té en compte aquesta individual i complexa dimensió humana de veritats múltiples i relatives.

Dues granotes humanes besen, mosseguen, escupen, xuclen el cos d'Aldo. Tres cossos entrelligats. Sis braços i sis cames enllaçats amb la passió que uneix l'amor i l'odi. La por a la soledat radical i a la mort, en el fons de tot.

Autistes, incomunicats, radicalment sols, cruels i destructius, en un constant amor- odi, veritat - mentida... Un origami de plecs, replecs i doblecs... (i de des-Enteses, de corrupcions múltiples i pecats amagats, de modalitats lingüístiques que hom diu voler protegir mentre el monstre mateix va xuclant la saba de la nostra llengua fins a exhaurir-la). Tot plegat, com una metàfora de la política, la cultura i la societat a les illes Balears i Pitiüses.

Joan F. López Casasnovas
Diari de Balears

¿Quieres compartirlo?

0 Comentarios