Fran Arráez, la persona de teatre

Es carreguen les darreres capses i
tanquem les portes del vehicle.
Hi va tota una vida, a dins.
O, fins i tot, més…
És el teatre que
se’n va.

Recordo la nit que vaig passar despert, sense poder dormir, per culpa d’aquell llibre. El vaig trobar a la biblioteca particular d’en Fran Arráez, en aquell moment ell vivia en un tercer pis del carrer Mercaders. Hi vaig arribar per primera vegada de nit i en taxi. Ho veig com si fos avui mateix, i això que han passat més de set anys: l’escala escantillada, la porta, la casa obrint-se. Encara no ho sabia però aquell llibre ja hi era allà: el DIARIO de Joe Orton, edició d’en John Lahr. La lectura d’aquest llibre, aquest llibre que avui mateix viatja cap a Madrid, em va impulsar a escriure NOEL ROAD 25: A GENIUS LIKE US, l’obra que en rebre un guardó inesperat tombaria, de manera natural, la meva vida cap el món del teatre. Però els inicis no van ser fàcils. L’Ur-NOEL ROAD 25, per dir-lo d’alguna manera, la primera versió del text, consistia un monòleg d’en Kenneth Halliwell, personatge que en el transcurs de l’obra es desdoblava en molts d’altres. Per esbrinar-ne més, vaig viatjar fins el carrer londinenc en qüestió, volia entrar a la casa on transcorria l’obra. No va ser possible però això no va impedir que aconseguíssim algunes imatges de l’estat actual de l’apartament. Després de llegir-se’l, en Fran i en Gil Lizcano van coincidir en què s’havia de reescriure: calia un altre personatge: així va arribar en Joe Orton. Va ser llavors que el text va guanyar el Premi Caja España. I a sota del títol de l’obra va néixer el nom de ploma d’en Carlos Be.

Des d’aleshores, sempre confio els primers esborranys a en Fran i en Gil. I escric teatre més que qualsevol altra cosa. I en dirigeixo, també. Actuar no actuo. Pateixo de pànic escènic. Qui sap, potser en una altra vida. De debò, ho he rumiat seriosament, en una altra vida sí que m’agradaria trepitjar l’escenari, però per exercir… d’acròbata. Res més llunyà del que sóc en aquesta vida. Sense repte no hi ha intensitat, diu en Fran.

I és que tot li dec a en Fran Arráez, la persona de teatre.

I què voleu que us digui, avui la meva persona de teatre es trasllada a Madrid (de fet, encara deu ser a la carretera). Ell em va introduir en aquest món i, ara que sé que serà fins el final, no me'n penedeixo i no me’n penediré mai de l’elecció presa i trobo que el vehicle tomba de manera natural i s’allunya de Barcelona, m’estic anant amb ell i ja no volto per la ciutat, he descobert de fa temps que ja no volto: giravolto, imagiro i creo molt més enllà,
allà on els paisatges es redescobreixen,
allà on no hi ha cap altre govern més que el d’un mateix,
allà on fins i tot l’amor i l’amistat deixen de ser-ho per explorar-se a ells mateixos. Com el teatre. Como el teatro. Sin barreras.

Fotografía: Manuel Granados

¿Quieres compartirlo?

0 Comentarios